A VEURE: NO ES POT VIURE SENSE POESIA. Per a mi, és una necessitat. Escriure poesia, llegir-ne. Hi ha una poesia meravellosa de Josep Palau i Fabre amb la què m'he sentit identificada perquè és com jo personalment em vaig sentir un moment - que es perllongà uns anys - de la meva vida. Em va agradar molt. També la va llegir una persona que es pot considerar rapsoda. Impressionant lectora. I aquí la teniu. És impressionant. Una de les moltes genials aportacions que us aniré fent, a poc a poc. Compte! que també aniré posant més de les meves!
CANT ESPIRITUAL
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'arvegonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis
algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algún dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Josep Palau i Fabre París, 14 de maig el 1950
(De Laberint)
