jueves, 18 de marzo de 2010

MOLT IMPORTANT!
No deixem que la mort del resistent cubà Orlando Zapata Tamayo caigui en l'oblit. Ajudem, tot signant contra el règim assassí i autoritari, que aquest caigui i, per fi, arribi la democràcia i la llibertat per al poble cubà.




viernes, 5 de marzo de 2010


Bé; sóc aquí amb més poesies - meves - aquest cop. De diferents llibres de poesies; espero que us agradin tant com el plaer que vaig trobar-hi fent-les jo. Una abraçada.







Dona entranyable;
entranyada;
d'entranyes
-També ara que és morta -
Dona
que feu
el jurament hipocràtic d'amor;
que ressuscità
quan viure encara era
tornar-se el plom
del que ens desfà la vida

INTIMITAT
Dius que m'estimes;
Em despulles la veu, el tacte,
l'olfacte, la sang
i entres dins meu.
Recorres el meu cos,
la carn, músculs, sentits
buscant humanitat;
però enlloc de buidar-te,
d'oferir-te, donar-te,
t'omples, em prens,
te'n vas.

Que s'engendri el meu sí,
que faci fèrtil
les ganes d'esperit,
la creació,
que neixi en criatura;
que m'ajudi
a viure ara i aquí.

Necessito tant la poesia
i la perdo cada mes,
però la recupero
orgànicament,
lentament,
de forma existencial i femenina.

Si sabéssis
quants cops he mort
i contra quanta gent
no estimaries tant
la meva fidelitat de dona.

jueves, 4 de marzo de 2010

A VEURE: NO ES POT VIURE SENSE POESIA. Per a mi, és una necessitat. Escriure poesia, llegir-ne. Hi ha una poesia meravellosa de Josep Palau i Fabre amb la què m'he sentit identificada perquè és com jo personalment em vaig sentir un moment - que es perllongà uns anys - de la meva vida. Em va agradar molt. També la va llegir una persona que es pot considerar rapsoda. Impressionant lectora. I aquí la teniu. És impressionant. Una de les moltes genials aportacions que us aniré fent, a poc a poc. Compte! que també aniré posant més de les meves!

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu —i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'arvegonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algún dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Josep Palau i Fabre París, 14 de maig el 1950

(De Laberint)
A continuació trobareu l'enllaç a Temps de poesia: el grup de poesia al què pertanyo. Ens reunim un cop per setmana - dimarts - d'un quart de nou a tres quarts de deu i hi llegim els nostres poemes, fem homenatges a poetes tan espanyols com catalans... etc. Aquí hi podeu accedir: Temps de PoesiaEnlace